RPD

RPD
De Wikipedia, la enciclopedia libre
RPD

Desarrollo
El trabajo de diseño del arma empezó en 1944, participando en este proceso Vasily Degtyaryov, Sergei Simonov y Alexei Sudayev. De los prototipos completos presentados para su evaluación, el diseño de Degtyaryov demostró ser superior a los otros y fue aceptado para servir en las Fuerzas Armadas Soviéticas con la denominación de 7,62 mm (RPD, Ruchnoy Pulemyot Degtyaryova – “Ametralladora ligera Degtyaryov”) M44.
Aunque la RPD estaba lista para ser producida en masa a finales de la Segunda Guerra Mundial, la distribución a gran escala del arma no empezó hasta 1953. Tras la introducción de las armas de apoyo diseñadas por Kaláshnikov, tales como las ametralladoras RPK y PK durante los años 60, la RPD fue retirada de la gran mayoría de las unidades de primera línea de las fuerzas armadas de los países miembros del antiguo Pacto de Varsovia. A pesar de esto, la RPD continúa en servicio activo en varias naciones africanas y asiáticas. Fuera de la antigua Unión Soviética, la ametralladora fue producida bajo licencia en China (llamada Tipo 56), Egipto, Corea del Norte (Tipo 62) y - desde 1956 - Polonia, donde es producida en la actual Zakłady Mechaniczne "Łucznik" (Fábrica Mecánica Łucznik, en polaco) de Radom con la denominación de ręczny karabin maszynowy D (rkm D).
Detalles de diseño
La RPD es un arma automática accionada por los gases del disparo y emplea un sistema de acerrojado similar a otros diseños de Degtyaryov, el cual consiste en aletas abisagradas situadas a ambos lados del cajón de mecanismos y que a su vez son controladas por las superficies inclinadas del cerrojo. El arma dispara a cerrojo abierto, es del tipo percutor fijo (el cerrojo actúa como percutor) y tiene un gatillo que solo permite fuego automático. Su cerrojo está equipado con un sistema de extracción accionado por resorte, mientras que un resalte del cajón de mecanismos actúa como el expulsor. Los cartuchos disparados son expulsados hacia abajo a través de una abertura del cerrojo y el cajón de mecanismos. La RPD tiene un seguro manual tipo palanca, el cual bloquea el cerrojo cuando es activado y evita que el arma se dispare por accidente.
La ametralladora es alimentada por el lado izquierdo con una cinta metálica de eslabón abierto segmentada (cada segmento tiene 50 cartuchos). Dos cintas combinadas, sumando 100 cartuchos, van almacenadas en un contenedor parecido a un tambor que está acoplado bajo el cajón de mecanismos. El sistema de alimentación es un rodillo conectado al cerrojo, el cual hace avanzar la cinta cuando este retrocede.
Está equipada con un cañón fijo que tiene regulador de gases con 3 posiciones, un bípode, culata y guardamanos de madera, pistolete y sistema de puntería mecánico ajustable. Este consiste en un poste con el punto de mira (ajustable tanto en vertical como en horizontal) y un alza montada en una tangente deslizante con alcances que van de 100 hasta 1000 metros (graduados cada 100 metros). Algunas ametralladoras fueron equipadas con un riel lateral (fijado en el lado izquierdo del cajón de mecanismos), usado para montar la mira nocturna NSP-2.
El arma se compone de las principales piezas y componentes: cajón de mecanismos y cañón, cerrojo, bandeja de alimentación y cubre-bandeja, mecanismo de recuperación, gatillo y culata. Los accesorios estándar que vienen con esta incluyen: contenedores de munición, cintas extra, una baqueta (situada en el lado izquierdo del cajón de mecanismos), equipo de limpieza (guardado en un compartimiento de la culata), correa porta-fusil y morrales para los tambores de munición.

Granada aturdidora
La Granada aturdidora es una arma no letal, similar en muchos aspectos a una granada verdadera. También es llamada granada cegadora, en inglés se le llama flashbang o stun grenade. Los primeros dispositivos de este tipo fueron creados en los años 1960 a orden del Servicio británico como un incapacitante.
Usos
Este tipo de granadas son usados para confundir, desorientar, o distraer una amenaza potencial. Una granada aturdidora puede degradar seriamente la eficacia de combate del personal afectado, hasta por un minuto. Un ejemplo es la granada M84, que al explotar produce un destello de 6-8 millones de candelas y un sonido de 170-180 decibelios. Esta granada puede ser usada para incapacitar a la gente, generalmente sin causar heridas o lesiones serias.

Granada Aturdidora M84.
Modo de acción
El destello de luz activa momentáneamente todas las células fotosensibles en la retina, haciendo la visión imposible durante aproximadamente cinco segundos, o hasta que el ojo devuelva la retina a su estado original, sin estímulo luminoso. Los sujetos afectados por estos objetos describen la visión de un marco solo por cinco segundos (como si su visión "tomara una fotografía") hasta que esto se descolora y vuelve la vista a la normalidad . Esto es porque las células sensoriales que han sido activadas siguen enviando la misma información al cerebro hasta que ellos sean devueltos a su estado de descanso, y el cerebro traduce esta información continua en la misma imagen.
Por otro lado, el ruido increíblemente fuerte emitido por la explosión de granada contribuye a incapacitar la audición del afectado, pues interrumpe el fluido en los canales semicirculares del oído.
Mecanismo de funcionamiento y componentes El cuerpo es un tubo hexagonal de acero con agujeros a lo largo de los lados que permiten que una rapidísima ráfaga de luz y sonido sea emitida de su interior. Cuando detona, el ensamblaje del cuerpo de la granada permanece intacta y no produce ninguna fragmentación.Esto es hecho para prevenir la herida de la metralla, aunque todavía es posible recibir una quemadura u otras heridas que resultan de la detonación. El calor intenso creado por el flashbang también puede encender materiales inflamables, como combustible o ciertas telas. Los incendios que ocurrieron durante el sitio de la embajada iraní en Londres fueron causados por granadas aturdidoras. El relleno consiste en aproximadamente 4.5 gramos de una mezcla pirotécnica metálica-oxidante de magnesio o aluminio junto a un reactivo, como perclorato de amonio o perclorato de potasio que se mezclan al quitar el seguro de la granada. La explosión resultante de la mezcla de estos compuestos químicos ocurre algunos segundos después de realizar esta acción.
Obtenido de "http://es.wikipedia.org/wiki/Granada_aturdidora"

Subfusil UMP

L'UMP (Universale Maschinenpistole (alemany per a "subfusell universal") és un subfusell desenvolupat i manufacturat per Heckler & Koch.Els subfusells H&K de la gamma MP5 són els més reputats entre cossos d'elit policials i militars de tot el món, per la seva precisió, qualitat i fiabilitat. Tanmateix, H&K necessitava una nova arma, capaç de les mateixes prestacions però més barata. Aquesta arma ha estat l'UMP. La germana més gran de la HK MP5 és una mica més lenta, més potent, més lleugera i amb alguna cosa menys de munició (5 trets menys), però de major calibre: .45 ACP amb capacitat de 25 trets. La version de 9 mm utilitza els mateixos carregadors de 30 bales del MP5.CaracterístiquesL'UMP opera tant en manera automàtica (600/700 trets per minut), semiautomàtic i ràfegues de 2 i 3 trets (opcional). Tots els controls són ambidiestros. Va equipada amb quatre riu-los Picatinny, tres en la part davantera, dos en els costats per equipar-li làser tàctic o llanterna, i un sota per acoblar-lo un grip (mànec) vertical. El quart rail va en la part superior per acoblar-lo un xarxa-dot o una mira de combat de baix augment. La culata, buida per alleugerir pes, és abatible cap a la dreta. Al canó se li pot acoblar silenciador. L'arma està fabricada en fibra de niló.Hi ha tres variacions de l'UMP: la UMP45, que dispara munició .45 ACP; la UMP40 per a munició .40 S&W i la UMP9 per a munició 9 x 19 mm Parabellum. El disseny exterior és pràcticament igual en totes les versions, excepte la versió UMP9 que usa carregadors corbats (9 mm), com els de MP5.L'UMP és opció prioritària per a les forces policials nord-americanes pel seu preu i eficàcia, i ocasionalment com a arma alternativa en grups d'operacions especials. És eficaç abans que res en situacions CQB (Close Quarters Battle) o interiors. També està considerada una prominent arma de guerra en la cultura popular, apareixent en nombrosos films, videojocs i altres tipus de mitjans.

La mina M18A1 Claymore es usada típicamente en uno de los tres modos de activación siguientes: controlado, no controlado o retardado.
Modo controlado (detonación activada por control remoto)
Modo no controlado (detonación activada por la víctima)
El disparo no controlado es consumado cuando la mina es instalada de tal manera que el enemigo inconscientemente cause la activación de la mina. La minas empleadas de esta manera deben ser colocadas como minas terrestres. Hay numerosos mecanismos que pueden causar la activación de la M18A1 en modo no controlado: el M142 Multipurpose Firing Device (Dispositivo de Disparo Multipropósito), el M5 Pressure Release Device (Dispositivo de Accionamiento por Presión), alambres trampa, golpeadores, sensores infrarrojos, sensores acústicos, sensores de vibración...
Modo retardado (detonación activada por cuenta atrás)

PPSH

El PPSh-41 fue por antonomasia el subfusil del Ejército Rojo. De esta arma se fabricaron millones de unidades y estuvo en servicio hasta el final del conflicto. La fabricación era extremadamente espartana, aunque el arma, a pesar de ello, fue siempre fiable, incluso a bajísimas temperaturas. Fue diseñado por Georgi Shpagin como una alternativa barata al subfusil PPD-40, que era caro y tomaba tiempo en construirse. El PPSh funcionaba mediante retroceso de masas, era alimentado mediante un cargador o un tambor, empleando el cartucho 7,62 x 25 Tokarev. Era fabricado con chapa de acero estampada para facilitar su producción, mientras que su cañón con ánima y recámara cromadas lo hacián un arma muy resistente en combate.

Los soldados alemanes, en muchas ocasiones, preferían emplear los PPSh-41 que capturaban al enemigo. Esto se debía en gran parte a la mayor capacidad del cargador; además, el subfusil disparaba sin problemas incluso los cartuchos de la pistola Mauser C96, idénticos en dimensiones a los 7,62 x 25 Tokarev, aunque un poco menos potentes. Algunos PPSh-41 capturados fueron recalibrados para disparar los cartuchos 9 x 19 y poder emplear el cargador del MP40, con la denominación de MP41(r). Los PPSh-41 capturados que no fueron recalibrados recibieron la denominación MP717(r) y fueron suministrados con cartuchos 7,63 x 25 Mauser. También se imprimieron y distribuyeron manuales del PPSh-41 en alemán a la Wehrmach.

Tipo	Subfusil automático
País de origen	Unión Soviética
Historia de servicio
En servicio	1941 al presente
Operadores	Véase Usuarios
Guerras	Segunda Guerra Mundial Guerra civil china Guerra de Corea Guerra de Vietnam Guerra Civil Camboyana Varios conflictos en Asia/África
Historia de producción
Diseñada	1941
Producida	1941
Cantidad	Aprox. 6 millones
Variantes	Véase Variantes
Especificaciones
Peso	3,63 kg (sin cargador)
Longitud	843 mm
Longitud del cañón	269 mm
Munición	7,62 x 25 Tokarev
Calibre	7,62 mm
Sistema de disparo	Retroceso de masas
Cadencia de tiro	900 disparos/min, automático
Alcance efectivo	200 m
Cargador	extraíble, curvo de 35 balas o tambor de 71 balas

Obama promet un desarmament millor i més complet.

Entre un pompós ressonar de trompetes van entrar els Presidents Obama i Medvédev a la Sala Espanyola del Castell de Praga. Eren les 12,30 i en pocs segons es signava el document de reducció d'armaments estratègics, un "assumpte veritablement històric", va dir el President rus. Obama va ser menys grandiloqüent. "És només un pas en un llarg viatge", va dir. El president va repetir la frase més important del seu discurs de l'any passat en aquesta mateixa ciutat, aquell en què va esmentar "un món sense armes nuclears". La frase va ser la següent: "és un objectiu a llarg termini que no veuré a la meva vida", va dir. Al mateix temps, va afegir, en el futur hi haurà "més reduccions d'armes nuclears tàctiques i estratègiques, tant les desplegades com les no desplegades". Sopar per tranquil.litzar Obama va sopar a Praga amb 11 presidents d'Europa de l'Est. Alguns d'ells sintonitzaven més amb Bush i els seus neocons. La cancel.lació de l'escut antimíssils va provocar el juliol una carta de 23 polítics, entre ells Václav Havel i Lech Walesa, demanant que no es sacrifiqui la regió a les relacions amb Moscou.

Rússia freda davant les sancions dures que Obama vol contra l'Iran La Casa Blanca anuncia que Medvédev visitarà EUA aquest estiu Trenin: "No tenim la sensació que EUA ens vagi a enganyar" EUA i Rússia signen a Praga un acord de desarmament, que no disminuirà els arsenals reals Netanyahu no anirà a la cimera nuclear per evitar adherir-se al tractat de no proliferació Enllaç: Hemeroteca: Conferència sobre desarmament nuclear a Ginebra (1958) . Aquesta promesa va ser el més notable i esperançador, perquè, efectivament, el que es va signar ahir és molt modest, però al mateix temps és un retorn a la negociació sobre desarmament entre els dos països que concentren el 90% del potencial nuclear militar del món, el que obre alguna perspectiva. En números el d'ahir és una reducció d'una tercera part en els caps nuclears desplegades. Si avui Rússia té 2.600 i els Estats Units 2100, a set anys vista a partir del moment de la seva ratificació a la Duma russa i el Senat dels EUA, cada part haurà de limitar-se a un sostre de 1550, amb 700 míssils (terrestres, submarins i aeris) preparats per al seu ús, i un límit màxim de 800 portadors, inclosos els que estiguin en magatzem, el que suposa una reducció del 50%, assenyala la declaració oficial. En essència, la promesa d'Obama d'un ulterior desarmament, major i més complet, reconeix el nucli del problema: que l'acord de Praga fa només a les armes estratègiques (de llarg abast) "desplegades", és a dir operatives i disposades per a la seva ús immediat, no al conjunt de l'arsenal. I la diferència entre el que s'ha desplegat i prest, i el que està en el magatzem com a reserva, és ben fina, una qüestió de minuts. A més, tampoc afecta a les armes nuclears "tàctiques", de menor potència i abast. Algunes comptes de la reducció s'assemblen al estafa de l'estampeta: bombarders estratègics B-1 i B-2, capaços de portar fins a 20 armes nuclears es comptabilitzen com una sola arma no converteix això als de Praga en un acord de "segona categoria "? En conversa amb aquest diari, el viceministre d'Exteriors rus Sergei Ryabkov, un negociador clau d'aquest acord, va citar el límit de portadors per negar que estiguem davant una mica de "segona categoria". Segons ell, el límit de 800 portadors disminueix el potencial de reconvertir el emmagatzemat en operatiu i desplegat. Els russos no es fan cap il.lusió sobre un "món sense armes nuclears". Els excessos dels Estats Units en els anys noranta, amb la guerra de Iugoslàvia, l'avanç de l'OTAN fins a les seves fronteres en ruptura dels pactes amb Gorbatxov, així com l'activa presència del seu antic adversari a l'Àsia Central i Transcaucàsia, els ha fet uns complets cínics. A Moscou s'està modernitzant l'arsenal nuclear, amb nous submarins, míssils i bombarders estratègics, i es veu aquest acord com a poc més que una oportunitat per millorar les relacions bilaterals. Per la seva part Obama vol tenir aquest acord ratificat al Senat per a les eleccions de mig mandat del pròxim novembre. La seva nova doctrina militar nuclear, que ni tan sols renúncia al primer ús, com feia la seva homòloga soviètica fa 30 anys-es concebia l'arma nuclear com un recurs de resposta davant un atac nuclear-o com fa avui la doctrina de la Xina, suggereix bé absència d'ambició, bé impotència davant l'enorme poder dels seus militars. A canvi d'aquest modest acord de desarmament el President, que ha exclòs la despesa militar de la política general d'austeritat pressupostària, els ha donat als generals el major augment en el pressupost per armes nuclears-encara que no per crear noves-i no ha cancel.lat la provocativa "defensa antimíssils" a Europa. Obama va abandonar el setembre l'escut antimíssils de Bush a Polònia i Txèquia per traslladar mesos després al que sembla el mateix, ara a Romania i Bulgària. Tanmateix, els observadors consideren complicada la ratificació d'aquest acord en el Senat i no exclouen una "derrota" d'Obama, el que diu molt sobre la situació. En l'acord de Praga es reconeix la relació entre l'escut antimíssils i el potencial estratègic, que el primer pot anul.lar, però es fa en termes molt ganduls. Per això, els russos han introduït una clàusula que afirma que l'acord quedarà anul.lat, si els Estats Units augmenta "la seva capacitat antimíssils". S'ha de ser molt optimista per donar per bona una situació en què, a vint anys de la fi de la guerra freda, les potències encara disposen de milers de innecessàries armes nuclears capaços de destruir diverses vegades tota vida al planeta. L'acord rus-americà signat ahir confirma que la contribució del Nord a la no proliferació global és molt pobre.

Tipus de vaixells.

Un destructor

És un vaixell de guerra més gran que una fragata però més petit que un cuirassat. Acostumen a tenir un tonelatge d'entre 3000 o 6000 tones, una xifra petita comparada amb la d'un cuirassat com el Bismarck (50.000 tonelades, el més potent de la Segona Guerra Mundial).
La seva utilització s'ha limitat a fer-los servir d'escorta dels portaavions eliminant altres vaixells i fent la funció d'antiaeri contra les esquadres d'avions.
Són molt més barats i més fàcils de fer que els portaavions i els cuirassats de bossa, cosa que fa que les marines de guerra més fortes del món en tinguin en un nombre impressionant, com la US Navy.

Un portaavions és una nau de guerra dissenyada per desplegar i recollir avions per actuar com a base aèria naval.


Els portaavions permeten a les forces navals tenir protecció aèria a gran distància sense necessitar bases aèries terrestres. Les armades modernes usen aquest tipus de nau, com a nau insígnia, un paper que abans prenia el cuirassat El canvi parteix de la creixent importància de la superioritat aèria com a part clau de la guerra moderna, que va iniciar-se a la Segona Guerra Mundial.
Els portaavions sense escorta es consideren vulnerables a l'atac per altres vaixells, avions, submarins o míssils, i per això viatgen en grups de batalla. A diferència d'altres naus capitals del segle XX, l'única limitació en el seu disseny ha estat el pressupostari