RPD

RPD
De Wikipedia, la enciclopedia libre
RPD

Desarrollo
El trabajo de diseño del arma empezó en 1944, participando en este proceso Vasily Degtyaryov, Sergei Simonov y Alexei Sudayev. De los prototipos completos presentados para su evaluación, el diseño de Degtyaryov demostró ser superior a los otros y fue aceptado para servir en las Fuerzas Armadas Soviéticas con la denominación de 7,62 mm (RPD, Ruchnoy Pulemyot Degtyaryova – “Ametralladora ligera Degtyaryov”) M44.
Aunque la RPD estaba lista para ser producida en masa a finales de la Segunda Guerra Mundial, la distribución a gran escala del arma no empezó hasta 1953. Tras la introducción de las armas de apoyo diseñadas por Kaláshnikov, tales como las ametralladoras RPK y PK durante los años 60, la RPD fue retirada de la gran mayoría de las unidades de primera línea de las fuerzas armadas de los países miembros del antiguo Pacto de Varsovia. A pesar de esto, la RPD continúa en servicio activo en varias naciones africanas y asiáticas. Fuera de la antigua Unión Soviética, la ametralladora fue producida bajo licencia en China (llamada Tipo 56), Egipto, Corea del Norte (Tipo 62) y - desde 1956 - Polonia, donde es producida en la actual Zakłady Mechaniczne "Łucznik" (Fábrica Mecánica Łucznik, en polaco) de Radom con la denominación de ręczny karabin maszynowy D (rkm D).
Detalles de diseño
La RPD es un arma automática accionada por los gases del disparo y emplea un sistema de acerrojado similar a otros diseños de Degtyaryov, el cual consiste en aletas abisagradas situadas a ambos lados del cajón de mecanismos y que a su vez son controladas por las superficies inclinadas del cerrojo. El arma dispara a cerrojo abierto, es del tipo percutor fijo (el cerrojo actúa como percutor) y tiene un gatillo que solo permite fuego automático. Su cerrojo está equipado con un sistema de extracción accionado por resorte, mientras que un resalte del cajón de mecanismos actúa como el expulsor. Los cartuchos disparados son expulsados hacia abajo a través de una abertura del cerrojo y el cajón de mecanismos. La RPD tiene un seguro manual tipo palanca, el cual bloquea el cerrojo cuando es activado y evita que el arma se dispare por accidente.
La ametralladora es alimentada por el lado izquierdo con una cinta metálica de eslabón abierto segmentada (cada segmento tiene 50 cartuchos). Dos cintas combinadas, sumando 100 cartuchos, van almacenadas en un contenedor parecido a un tambor que está acoplado bajo el cajón de mecanismos. El sistema de alimentación es un rodillo conectado al cerrojo, el cual hace avanzar la cinta cuando este retrocede.
Está equipada con un cañón fijo que tiene regulador de gases con 3 posiciones, un bípode, culata y guardamanos de madera, pistolete y sistema de puntería mecánico ajustable. Este consiste en un poste con el punto de mira (ajustable tanto en vertical como en horizontal) y un alza montada en una tangente deslizante con alcances que van de 100 hasta 1000 metros (graduados cada 100 metros). Algunas ametralladoras fueron equipadas con un riel lateral (fijado en el lado izquierdo del cajón de mecanismos), usado para montar la mira nocturna NSP-2.
El arma se compone de las principales piezas y componentes: cajón de mecanismos y cañón, cerrojo, bandeja de alimentación y cubre-bandeja, mecanismo de recuperación, gatillo y culata. Los accesorios estándar que vienen con esta incluyen: contenedores de munición, cintas extra, una baqueta (situada en el lado izquierdo del cajón de mecanismos), equipo de limpieza (guardado en un compartimiento de la culata), correa porta-fusil y morrales para los tambores de munición.

Granada aturdidora
La Granada aturdidora es una arma no letal, similar en muchos aspectos a una granada verdadera. También es llamada granada cegadora, en inglés se le llama flashbang o stun grenade. Los primeros dispositivos de este tipo fueron creados en los años 1960 a orden del Servicio británico como un incapacitante.
Usos
Este tipo de granadas son usados para confundir, desorientar, o distraer una amenaza potencial. Una granada aturdidora puede degradar seriamente la eficacia de combate del personal afectado, hasta por un minuto. Un ejemplo es la granada M84, que al explotar produce un destello de 6-8 millones de candelas y un sonido de 170-180 decibelios. Esta granada puede ser usada para incapacitar a la gente, generalmente sin causar heridas o lesiones serias.

Granada Aturdidora M84.
Modo de acción
El destello de luz activa momentáneamente todas las células fotosensibles en la retina, haciendo la visión imposible durante aproximadamente cinco segundos, o hasta que el ojo devuelva la retina a su estado original, sin estímulo luminoso. Los sujetos afectados por estos objetos describen la visión de un marco solo por cinco segundos (como si su visión "tomara una fotografía") hasta que esto se descolora y vuelve la vista a la normalidad . Esto es porque las células sensoriales que han sido activadas siguen enviando la misma información al cerebro hasta que ellos sean devueltos a su estado de descanso, y el cerebro traduce esta información continua en la misma imagen.
Por otro lado, el ruido increíblemente fuerte emitido por la explosión de granada contribuye a incapacitar la audición del afectado, pues interrumpe el fluido en los canales semicirculares del oído.
Mecanismo de funcionamiento y componentes El cuerpo es un tubo hexagonal de acero con agujeros a lo largo de los lados que permiten que una rapidísima ráfaga de luz y sonido sea emitida de su interior. Cuando detona, el ensamblaje del cuerpo de la granada permanece intacta y no produce ninguna fragmentación.Esto es hecho para prevenir la herida de la metralla, aunque todavía es posible recibir una quemadura u otras heridas que resultan de la detonación. El calor intenso creado por el flashbang también puede encender materiales inflamables, como combustible o ciertas telas. Los incendios que ocurrieron durante el sitio de la embajada iraní en Londres fueron causados por granadas aturdidoras. El relleno consiste en aproximadamente 4.5 gramos de una mezcla pirotécnica metálica-oxidante de magnesio o aluminio junto a un reactivo, como perclorato de amonio o perclorato de potasio que se mezclan al quitar el seguro de la granada. La explosión resultante de la mezcla de estos compuestos químicos ocurre algunos segundos después de realizar esta acción.
Obtenido de "http://es.wikipedia.org/wiki/Granada_aturdidora"

Subfusil UMP

L'UMP (Universale Maschinenpistole (alemany per a "subfusell universal") és un subfusell desenvolupat i manufacturat per Heckler & Koch.Els subfusells H&K de la gamma MP5 són els més reputats entre cossos d'elit policials i militars de tot el món, per la seva precisió, qualitat i fiabilitat. Tanmateix, H&K necessitava una nova arma, capaç de les mateixes prestacions però més barata. Aquesta arma ha estat l'UMP. La germana més gran de la HK MP5 és una mica més lenta, més potent, més lleugera i amb alguna cosa menys de munició (5 trets menys), però de major calibre: .45 ACP amb capacitat de 25 trets. La version de 9 mm utilitza els mateixos carregadors de 30 bales del MP5.CaracterístiquesL'UMP opera tant en manera automàtica (600/700 trets per minut), semiautomàtic i ràfegues de 2 i 3 trets (opcional). Tots els controls són ambidiestros. Va equipada amb quatre riu-los Picatinny, tres en la part davantera, dos en els costats per equipar-li làser tàctic o llanterna, i un sota per acoblar-lo un grip (mànec) vertical. El quart rail va en la part superior per acoblar-lo un xarxa-dot o una mira de combat de baix augment. La culata, buida per alleugerir pes, és abatible cap a la dreta. Al canó se li pot acoblar silenciador. L'arma està fabricada en fibra de niló.Hi ha tres variacions de l'UMP: la UMP45, que dispara munició .45 ACP; la UMP40 per a munició .40 S&W i la UMP9 per a munició 9 x 19 mm Parabellum. El disseny exterior és pràcticament igual en totes les versions, excepte la versió UMP9 que usa carregadors corbats (9 mm), com els de MP5.L'UMP és opció prioritària per a les forces policials nord-americanes pel seu preu i eficàcia, i ocasionalment com a arma alternativa en grups d'operacions especials. És eficaç abans que res en situacions CQB (Close Quarters Battle) o interiors. També està considerada una prominent arma de guerra en la cultura popular, apareixent en nombrosos films, videojocs i altres tipus de mitjans.

La mina M18A1 Claymore es usada típicamente en uno de los tres modos de activación siguientes: controlado, no controlado o retardado.
Modo controlado (detonación activada por control remoto)
Modo no controlado (detonación activada por la víctima)
El disparo no controlado es consumado cuando la mina es instalada de tal manera que el enemigo inconscientemente cause la activación de la mina. La minas empleadas de esta manera deben ser colocadas como minas terrestres. Hay numerosos mecanismos que pueden causar la activación de la M18A1 en modo no controlado: el M142 Multipurpose Firing Device (Dispositivo de Disparo Multipropósito), el M5 Pressure Release Device (Dispositivo de Accionamiento por Presión), alambres trampa, golpeadores, sensores infrarrojos, sensores acústicos, sensores de vibración...
Modo retardado (detonación activada por cuenta atrás)

PPSH

El PPSh-41 fue por antonomasia el subfusil del Ejército Rojo. De esta arma se fabricaron millones de unidades y estuvo en servicio hasta el final del conflicto. La fabricación era extremadamente espartana, aunque el arma, a pesar de ello, fue siempre fiable, incluso a bajísimas temperaturas. Fue diseñado por Georgi Shpagin como una alternativa barata al subfusil PPD-40, que era caro y tomaba tiempo en construirse. El PPSh funcionaba mediante retroceso de masas, era alimentado mediante un cargador o un tambor, empleando el cartucho 7,62 x 25 Tokarev. Era fabricado con chapa de acero estampada para facilitar su producción, mientras que su cañón con ánima y recámara cromadas lo hacián un arma muy resistente en combate.

Los soldados alemanes, en muchas ocasiones, preferían emplear los PPSh-41 que capturaban al enemigo. Esto se debía en gran parte a la mayor capacidad del cargador; además, el subfusil disparaba sin problemas incluso los cartuchos de la pistola Mauser C96, idénticos en dimensiones a los 7,62 x 25 Tokarev, aunque un poco menos potentes. Algunos PPSh-41 capturados fueron recalibrados para disparar los cartuchos 9 x 19 y poder emplear el cargador del MP40, con la denominación de MP41(r). Los PPSh-41 capturados que no fueron recalibrados recibieron la denominación MP717(r) y fueron suministrados con cartuchos 7,63 x 25 Mauser. También se imprimieron y distribuyeron manuales del PPSh-41 en alemán a la Wehrmach.

Tipo	Subfusil automático
País de origen	Unión Soviética
Historia de servicio
En servicio	1941 al presente
Operadores	Véase Usuarios
Guerras	Segunda Guerra Mundial Guerra civil china Guerra de Corea Guerra de Vietnam Guerra Civil Camboyana Varios conflictos en Asia/África
Historia de producción
Diseñada	1941
Producida	1941
Cantidad	Aprox. 6 millones
Variantes	Véase Variantes
Especificaciones
Peso	3,63 kg (sin cargador)
Longitud	843 mm
Longitud del cañón	269 mm
Munición	7,62 x 25 Tokarev
Calibre	7,62 mm
Sistema de disparo	Retroceso de masas
Cadencia de tiro	900 disparos/min, automático
Alcance efectivo	200 m
Cargador	extraíble, curvo de 35 balas o tambor de 71 balas

Obama promet un desarmament millor i més complet.

Entre un pompós ressonar de trompetes van entrar els Presidents Obama i Medvédev a la Sala Espanyola del Castell de Praga. Eren les 12,30 i en pocs segons es signava el document de reducció d'armaments estratègics, un "assumpte veritablement històric", va dir el President rus. Obama va ser menys grandiloqüent. "És només un pas en un llarg viatge", va dir. El president va repetir la frase més important del seu discurs de l'any passat en aquesta mateixa ciutat, aquell en què va esmentar "un món sense armes nuclears". La frase va ser la següent: "és un objectiu a llarg termini que no veuré a la meva vida", va dir. Al mateix temps, va afegir, en el futur hi haurà "més reduccions d'armes nuclears tàctiques i estratègiques, tant les desplegades com les no desplegades". Sopar per tranquil.litzar Obama va sopar a Praga amb 11 presidents d'Europa de l'Est. Alguns d'ells sintonitzaven més amb Bush i els seus neocons. La cancel.lació de l'escut antimíssils va provocar el juliol una carta de 23 polítics, entre ells Václav Havel i Lech Walesa, demanant que no es sacrifiqui la regió a les relacions amb Moscou.

Rússia freda davant les sancions dures que Obama vol contra l'Iran La Casa Blanca anuncia que Medvédev visitarà EUA aquest estiu Trenin: "No tenim la sensació que EUA ens vagi a enganyar" EUA i Rússia signen a Praga un acord de desarmament, que no disminuirà els arsenals reals Netanyahu no anirà a la cimera nuclear per evitar adherir-se al tractat de no proliferació Enllaç: Hemeroteca: Conferència sobre desarmament nuclear a Ginebra (1958) . Aquesta promesa va ser el més notable i esperançador, perquè, efectivament, el que es va signar ahir és molt modest, però al mateix temps és un retorn a la negociació sobre desarmament entre els dos països que concentren el 90% del potencial nuclear militar del món, el que obre alguna perspectiva. En números el d'ahir és una reducció d'una tercera part en els caps nuclears desplegades. Si avui Rússia té 2.600 i els Estats Units 2100, a set anys vista a partir del moment de la seva ratificació a la Duma russa i el Senat dels EUA, cada part haurà de limitar-se a un sostre de 1550, amb 700 míssils (terrestres, submarins i aeris) preparats per al seu ús, i un límit màxim de 800 portadors, inclosos els que estiguin en magatzem, el que suposa una reducció del 50%, assenyala la declaració oficial. En essència, la promesa d'Obama d'un ulterior desarmament, major i més complet, reconeix el nucli del problema: que l'acord de Praga fa només a les armes estratègiques (de llarg abast) "desplegades", és a dir operatives i disposades per a la seva ús immediat, no al conjunt de l'arsenal. I la diferència entre el que s'ha desplegat i prest, i el que està en el magatzem com a reserva, és ben fina, una qüestió de minuts. A més, tampoc afecta a les armes nuclears "tàctiques", de menor potència i abast. Algunes comptes de la reducció s'assemblen al estafa de l'estampeta: bombarders estratègics B-1 i B-2, capaços de portar fins a 20 armes nuclears es comptabilitzen com una sola arma no converteix això als de Praga en un acord de "segona categoria "? En conversa amb aquest diari, el viceministre d'Exteriors rus Sergei Ryabkov, un negociador clau d'aquest acord, va citar el límit de portadors per negar que estiguem davant una mica de "segona categoria". Segons ell, el límit de 800 portadors disminueix el potencial de reconvertir el emmagatzemat en operatiu i desplegat. Els russos no es fan cap il.lusió sobre un "món sense armes nuclears". Els excessos dels Estats Units en els anys noranta, amb la guerra de Iugoslàvia, l'avanç de l'OTAN fins a les seves fronteres en ruptura dels pactes amb Gorbatxov, així com l'activa presència del seu antic adversari a l'Àsia Central i Transcaucàsia, els ha fet uns complets cínics. A Moscou s'està modernitzant l'arsenal nuclear, amb nous submarins, míssils i bombarders estratègics, i es veu aquest acord com a poc més que una oportunitat per millorar les relacions bilaterals. Per la seva part Obama vol tenir aquest acord ratificat al Senat per a les eleccions de mig mandat del pròxim novembre. La seva nova doctrina militar nuclear, que ni tan sols renúncia al primer ús, com feia la seva homòloga soviètica fa 30 anys-es concebia l'arma nuclear com un recurs de resposta davant un atac nuclear-o com fa avui la doctrina de la Xina, suggereix bé absència d'ambició, bé impotència davant l'enorme poder dels seus militars. A canvi d'aquest modest acord de desarmament el President, que ha exclòs la despesa militar de la política general d'austeritat pressupostària, els ha donat als generals el major augment en el pressupost per armes nuclears-encara que no per crear noves-i no ha cancel.lat la provocativa "defensa antimíssils" a Europa. Obama va abandonar el setembre l'escut antimíssils de Bush a Polònia i Txèquia per traslladar mesos després al que sembla el mateix, ara a Romania i Bulgària. Tanmateix, els observadors consideren complicada la ratificació d'aquest acord en el Senat i no exclouen una "derrota" d'Obama, el que diu molt sobre la situació. En l'acord de Praga es reconeix la relació entre l'escut antimíssils i el potencial estratègic, que el primer pot anul.lar, però es fa en termes molt ganduls. Per això, els russos han introduït una clàusula que afirma que l'acord quedarà anul.lat, si els Estats Units augmenta "la seva capacitat antimíssils". S'ha de ser molt optimista per donar per bona una situació en què, a vint anys de la fi de la guerra freda, les potències encara disposen de milers de innecessàries armes nuclears capaços de destruir diverses vegades tota vida al planeta. L'acord rus-americà signat ahir confirma que la contribució del Nord a la no proliferació global és molt pobre.

Tipus de vaixells.

Un destructor

És un vaixell de guerra més gran que una fragata però més petit que un cuirassat. Acostumen a tenir un tonelatge d'entre 3000 o 6000 tones, una xifra petita comparada amb la d'un cuirassat com el Bismarck (50.000 tonelades, el més potent de la Segona Guerra Mundial).
La seva utilització s'ha limitat a fer-los servir d'escorta dels portaavions eliminant altres vaixells i fent la funció d'antiaeri contra les esquadres d'avions.
Són molt més barats i més fàcils de fer que els portaavions i els cuirassats de bossa, cosa que fa que les marines de guerra més fortes del món en tinguin en un nombre impressionant, com la US Navy.

Un portaavions és una nau de guerra dissenyada per desplegar i recollir avions per actuar com a base aèria naval.


Els portaavions permeten a les forces navals tenir protecció aèria a gran distància sense necessitar bases aèries terrestres. Les armades modernes usen aquest tipus de nau, com a nau insígnia, un paper que abans prenia el cuirassat El canvi parteix de la creixent importància de la superioritat aèria com a part clau de la guerra moderna, que va iniciar-se a la Segona Guerra Mundial.
Els portaavions sense escorta es consideren vulnerables a l'atac per altres vaixells, avions, submarins o míssils, i per això viatgen en grups de batalla. A diferència d'altres naus capitals del segle XX, l'única limitació en el seu disseny ha estat el pressupostari

Harrier

L'AV-8B Harrier II és un avió d'atac a terra V / Stol de la segona generació d'avions Harrier desenvolupat a finals del segle XX. El seu principal ús és per atac lleuger o tasques multipropòsit, generalment operat des portaavions petits i vaixells d'assalt amfibi grans. Encara que el AV-8B Harrier II comparteix la designació amb l'anterior AV-8A / C Harrier, l'AV-8B va ser redissenyat gairebé per complet per la companyia nord-americana McDonnell Douglas a partir del Harrier GR.1A / AV-8A / C de anterior generació. British Aerospace es va unir al projecte del Harrier millorat a principis dels anys 1980, i actualment està gestionat per Boeing / BAE Systems des dels anys 1990, després de la integració dels fabricants originals en aquestes companyies. L'AV-8B és usat pel Cos de Marines dels Estats Units. Les versions britàniques Harrier GR7/GR9 són usades per la Royal Air Force i la Royal Navy. L'AV-8B més és usat per l'Armada Espanyola, designat EAV-8 Matador II per la seva exportació a Espanya, i també per la Marina Militare Italiana. El Harrier II ha demostrat la seva eficàcia i flexibilitat operativa en l'Operació Tempesta del Desert, Operació Vigilància del Sud, Operació forces aliades, Operació Llibertat Duradora i Operació Llibertat Iraquiana. Introducció L'avió és conegut com AV-8B Harrier II al servei del Cos de Marines dels Estats Units i com Harrier GR7/GR9 a la RAF. L'AV-8A va ser un Harrier de la generació anterior utilitzat pel Cos de Marines. També se l'anomena com Harrier Jump Jet S'ha discutit que la designació AV-8 no segueix el Sistema de Designació de Avions de 1962, encara que està afirmació és qüestionable ja que el Departament de Defensa dels Estats Units té llibertat de no seguir les seves pròpies guies. L'AV-8 no és tècnicament incorrecte ja que la lletra de la seva missió bàsica (A) està abans que la del tipus de vehicle (V). No obstant això, en lloc de ser part de la sèrie V, és part de la sèrie A perquè A no és la lletra de missió modificació sinó d'una missió bàsica. V també és la lletra per a un missió modificació, però per a transport de personal, de manera que VA-hauria de significar un avió d'atac utilitzat per a transport de personal. Els avions no tenen l'indicador de tipus de vehicle a la dreta de la lletra de missió bàsica perquè no hi ha un indicador de tipus de vehicle per avions. Història Un AV-8B Harrier II 2003El Harrier II és un exemple notable de la cooperació entre britànics i nord-americans durant la Guerra Freda. De part dels Estats Units, va ajudar econòmicament al desenvolupament del Hawker P.1127 sota el projecte MWDP i la recuperació del Programa AV-16 de Harrier Avançat de McDonnell Douglas, fent possible una segona generació de l'avió. McDonnell Douglas havia reiniciat el seu propi programa que estava proper a l'estat de producció quan British Aerospace es va unir a la dècada de 1980. Es van unir en la fabricació de l'avió i BAe desenvolupar una segona generació de Harrier. A la dècada de 1990, Boeing va comprar McDonnel Douglas i BAe es va fusionar formant BAE Systems que gestionaria la família d'avions a començaments del segle XXI. Desenvolupament [edita] El AV-8B va tenir els seus orígens en el projecte entre Hawker-Siddeley i McDonnell Douglas Corporation per crear un Harrier millorat, denominat AV-16. No obstant això, els alts costos del desenvolupament del motor per part de Rolls-Royce i del desenvolupament de l'avió va causar la sortida dels britànics del programa. L'interès va estar entre els nord-americans en un programa, que encara que seguia sent car, era menys ambiciós que l'original. Aquest programa va ser emprès per McDonnell Douglas Corporation atenent les necessitats de l'exèrcit dels Estats Units. Per a això van utilitzar el que han après durant el programa del AV-16, encara que abandonant algunes coses com el desenvolupament del motor Pegasus, el treball va continuar per crear el AV-8B per als Marines. L'avió es centrava en la necessitat dels Marines d'un model d'atac a terra amb preferències sobre capacitat de càrrega i autonomia davant d'una major velocitat. Al començament de la dècada de 1980, els britànics van començar de nou la seva pròpia segona generació de Harrier basant-se en el disseny nord-americà que finalment portaria a GR.5. Els dos primers prototips YAV-8B van ser conversions d'estructures existents del AV-8A.

Informació extreta de la www.wikipedia.es

AC-130

El Lockheed AC-130 és un avió amb armament pesat d'atac a terra derivat de l'avió de transport C-130 Hèrcules. El fuselatge bàsic és construït per Lockheed i Boeing és el responsable de la conversió en canoner i aeronau de suport. L'AC-130A Gunship II substituir l'AC-47 Gunship I a la Guerra del Vietnam. El Lockheed AC-130 és usat només per la força aèria dels Estats Units, utilitzant en l'actualitat les versions AC-130H Spectre i AC-130U Spooky únicament. L'AC-130 és propulsat per quatre turbohèlixs i disposa d'un armament que va des de les metralladores Gatling de 20 mm, fins als obusos de 105 mm. La seva tripulació estàndard està constituïda normalment per dotze o tretze aviadors, incloent cinc oficials (dos pilots, un navegador, un oficial de guerra electrònica i un oficial de control de foc) i personal allistat (cinc enginyers, operadors electrònics i artillers aeris). Les forces aèries dels Estats Units van usar el canoner AC-130 per a suport aeri, interdicció aèria i protecció. El rol de suport aeri inclou suport a tropes de terra, escorta de combois i operacions urbanes de vol. Les missions d'interdicció aèria van ser portades a terme, contra objectius designats i objectius oportuns. Les missions de protecció, incloïen defensa de bases aèries i altres instal.lacions. Estacionats en Hulburt Field al nord-oest de Florida, l'esquadró de canoners, són part del comando d'operacions especials de les forces aèries (AFSOC) i components de la comanda d'operacions especials (SOCOMO). Desenvolupament AC-130H Spectre.El C-130 Hèrcules va ser seleccionat, com aeronau base del nou projecte de canoner, per substituir el AC-47 Gunship I conegut com "Spooky" o "Puff el drac màgic" (per la cançó homònima del trio folk Peter, Paul i Mary) durant la guerra del Vietnam, per millorar la resistència com canoner i incrementar la capacitat de transport d'armes. El 1967, l'avió JC-130A USAF 1954-1626 va ser elegit per convertir-lo en el prototip AC-130A. Les modificacions es van realitzar aquell any a la base de les forces aèries Wright-Patterson, per la divisió de sistemes aeronàutics. Un telescopi de visió nocturna directa va ser instal lat a la porta davantera, a prop del visor infrarojos. El prototip d'ordinador de control analògic de foc, va ser fet a mà pel comandant de la RAF Tom Pinkerton, al laboratori d'aviònica de la USAF. Les proves de vol del prototip van ser realitzades a la base de Eglin, seguida de la realització de nous assaigs i modificacions. El setembre de 1967, l'aeronau va ser certificada i llista per a les proves de combat i portada a la base aèria de Nha Trang, al Vietnam del Sud per a un programa de proves de 90 dies. A conseqüència dels èxits aconseguits, uns pocs AC-130A van ser construïts utilitzant un equipament similar i ordinadors. L'original 1954-1626 Gunship aquesta exposat al museu de la USAF. L'AC-130 va ser el substitut de l'AC-119 Shadow Gunship III durant la guerra del Vietnam, que més tard va provar la seva poca potència i càrrega útil en temps de guerra. El 1970, una dotzena addicional d'AC-130As van ser adquirides sota el projecte "Pavé Aviat". Tot i el nom del projecte, l'aeronau va ser comunament anomenada pel esquadró com Spectre. Disseny AC-130A.Esta aeronau d'armament pesat, incorpora armes laterals integrades amb sensors sofisticats, navegació i sistemes de control de foc per proporcionar potència d'artilleria amb precisió o saturar una àrea amb projectils del seu variat armament. L'AC-130 pot romandre de nit i amb condicions meteorològiques adverses, llargs períodes de temps volant sobre la seva àrea-objectiu. Els sistemes de sensors estan formats per un sensor de televisió, un sensor d'infrarojos i un radar. Aquests sensors permeten al canoner visualitzar o identificar electrònicament, forces de terra aliades i objectius, en tot tipus de condicions meteorològiques. L'AC-130U està equipat amb el AN/APQ-180, un radar d'obertura sintètica per a detecció i identificació d'objectius a llarga distància. Els equips de navegació del canoner, inclouen sistemes de navegació inercial i sistemes de posicionament global. L'AC-130U utilitza tecnologia desenvolupada en els 90 i pot atacar dos objectius simultàniament. Això permet tenir el doble de capacitat d'emmagatzematge de munició que l'AC-130H. [1] Durant la "era Vietnam" les diverses versions de l'AC-130, seguint amb les modificacions de "Pavé Aviat", van ser equipats amb un detector d'anomalies magnètiques (MAD) sistema anomenat "Black Crow" (AN/ASD-5), un sistema passiu d'alta sensibilitat, amb una antena localitzadora "Phase-array" a la part davantera esquerra del Rodome de morro, que podia localitzar desviacions anòmales en el camp magnètic. Aquest sistema és utilitzat normalment per localitzar submarins submergits. El sistema "Black Crow" de l'AC-130A/E/H permetia localitzar amb precisió, les ignicions dels motors dels camions russos pel nord del Vietnam, que estaven amagats sota el dens fullatge de la jungla, al llarg del camí de Ho Chi Minh. Aquest podia també detectar, el senyal des d'un transmissor de mà en terra que va ser usat pels controladors aeris per a identificar i localitzar objectius específics. Historial operacional AC-130U Spooky.El canoner AC-130 va arribar per primera vegada a Vietnam del Sud el 21 setembre 1967 sota el programa "Gunship II", i va començar aquest any, les operacions de combat sobre Laos i Vietnam del Sud. El 30 d'octubre de 1968, no havien arribat prou AC-130 per formar un esquadró. El setzè esquadró d'operacions especials, i la vuitena ala de combat tàctic, van ser activats temps després d'aquesta data en Ubon, Tailàndia. El desembre del 1968 molts AC-130 van volar sota escorta dels F-4 Phantom l'esquadró 479 de combat tàctic, normalment tres Phantoms per canoner. El 5 de desembre de 1969, sota el nom en codi "Surprise Package", un únic canoner AC-130A amb número de sèrie 56-0490 va arribar a Tailàndia amb nous sistemes de detecció d'objectius. Durant un període d'avaluacions tàctiques de 38 dies, el canoner "suprises Package" detecto 313 camions, dels que destrueix 178 i danya altres 63. A més de l'armament amb què va ser modificat, metralladores Gatlings de 20 mm i canons Bofors de 40 mm, van ser desinstal · lar les metralladores de 7,62 mm i el control de tir modificat, passant d'un sistema analògic a un digital, també es millora la capacitat de detecció d'objectius. Això va ser possible, gràcies al sensor "Black Crow", compost per un sensor de detecció d'emissions magnètiques i amb càmeres de televisió de baixa intensitat, que podien funcionar gairebé en la foscor més absoluta. "Surprise Package" va ser reinstal.lat amb equipament semblant, millorat l'estiu de 1970, i redissenyat. "Surprise Package" va servir com a prova per als sistemes d'aviònica i armament de l'AC-130E. L'estiu de 1971, "Surprise Package" va ser convertit la configuració "Pavé Aviat", i va assumir el seu nou pseudònim, Thor. Al Vietnam, els AC-130 van destruir més de 10.000 camions i van participar en moltes missions de suport aeri crucials. Durant la invasió de Granada (Operació Urgent Fury) el 1983, avions AC-130 van suprimir els sistemes de defensa aèria i part de les forces atacants de terra, permetent l'èxit en l'assalt al Aeròdrom "Point Salines", amb paracaigudistes i forces aliades terrestres. Els AC-130, també van tenir un paper primari durant la invasió de Panamà (Operació Just Cause) el 1989, quan van destruir els quarters generals de les forces de defensa panamenyes i nombrosos comandaments i instal.lacions de control. La tripulació va guanyar el "Mackay Trophy" pel vol més meritori de l'any i el "Tunner Award" pels seus esforços. AC-130U Spooky.Durante l'operació Tempesta del Desert, els AC-130 van donar suport aeri, foc de protecció, i interdicció en el camp de batalla, a les forces de terra. L'enfrontament principal amb les forces enemigues, va ser a prop del control d'intercepció de perills en terra (EW / GCI), al llarg de la frontera sud de l'Iraq. El primer canoner entro a la batalla de Khafji ajudant a frenar una columna armada Iraquiana, el 29 de gener de 1991. L'endemà, tres canoners més, proporcionar ajuda llunyana a marines participants en aquesta operació. Els canoners van atacar posicions iraquians i columnes en moviment cap al sud, per reforçar les seves posicions al nord de la ciutat. Tot i l'amenaça dels míssils terra-aire i l'increment de visibilitat, durant les primeres hores del matí del 31 de gener del 1991, un canoner, opta per romandre per a protecció dels marines americans. Un SAM (míssil terra-aire) enderrocament aquest AC-130H, amb número de sèrie 69-6567, nom en codi "Spirit 03". Els 14 membres del "Spirit 03" van morir. Els AC-130 van ser també usats durant l'operació "Restore Hope" i "United Shield" a Somàlia, a Bòsnia-Hercegovina en missions per l'OTAN, i el 1997 en l'evacuació de civils a Albània. El canoner AC-130, té el rècord de màxim temps en vol de la família C-130. Des del 22 al 24 octubre 1997, dos AC-130U van volar 36 hores sense parar, des Hulburt Field Florida a Taegu Air Base (Daegu), Corea del Sud, mentre eren repostat 7 vegades en l'aire per KC-135 Stratotanker. Aquest vol rècord, supera l'anterior marca per aproximadament 10 hores, els dos canoners van gastar 410.000 lbs. de combustible i per mostrar la fiabilitat del canoner escriure en les seves ales el lema "En qualsevol moment, en qualsevol lloc". Els canoners també van ser part de l'acumulació de forces americanes el 1998, per convèncer l'Iraq que complís, amb les inspeccions d'armes de l'OTAN. Els Estats Units, també van usar els canoners durant la invasió de l'Afganistan el 2001, i en la guerra de l'Iraq. El 2007 forces d'operacions especials del dels Estats Units van usar l'AC-130, en atacs sobre posicions sospitoses de tenir militants d'Al-Qaida a Somàlia. L'AC-130 va ser distingit per no haver perdut mai una base sota la seva protecció.

La informació ha estat extreta de www.wikipedia.es

Història dels llençagranades.

El llançagranades és un arma que va aparèixer a la Segona Guerra Mundial per augmentar la potència de foc del soldat, que en aquella època era impotent davant la massiva utilització de mitjans cuirassats i mecanitzats. Llavors van aparèixer diversos models de llançagranades en forma independent.

Primer llançagranades
Els EE. Units. Van començar a desenvolupar un llançagranades utilitzant propulsió per coet a 1939, sent l'arma coneguda per bazooka per un popular instrument utilitzat en un programa de ràdio. El primer model M1 tenia un tub llançador reutilitzable de 1,40 metres de llarg i 6 cm de diàmetre amb un anell d'acer a la part posterior. L'arma tenia una empunyadura i gallet semblants a una pistola que permetia el pas de l'electricitat des d'una bateria per un cable a l'anell posterior. El carregador de l'arma ficava per la part posterior el projectil, amb un tub i unes aletes estabilitzadores que havien de quedar una mica sortints, en contacte amb l'anell per rebre l'electricitat i activar el propelent del coet que impulsava el projectil. El llançador pesava 6 kg i cada projectil 2,2 kg capaços de travessar 100 mm d'acer amb un abast de 100 metres.

El model més utilitzat

llançagranades RPG-76.
Però el model més estès de llançagranades és el RPG-7, que va entrar en servei a 1961 a la Unió Soviètica, i també és el més copiat fins avui. Està present en tots els conflictes des dels anys 60. El submodel RPG-7V és el llançagranades estàndard de la infanteria russa i dels combatents d'altres països.
El RPG-7 es basa en un tub de 4 cm de gruix soldat a una secció més gruixuda que acaba en un estrangulament i una tovera per provocar el efecte Venturi i anular el retrocés de l'arma en disparar el projectil. L'arma porta la típica empunyadura tipus pistola i un suport per l'espatlla, a part d'una mira òptica que permet disparar a objectes immòbils fins a 500 metres de distància ja blancs en moviment fins a 300 metres. Algunes variants incorporen un bípode metàl·lic per millorar la punteria en estar assegut o estès a terra.
El projectil utilitza un cartutx propelent per llançar a 15 metres de distància del soldat que dispara l'arma, moment en què s'encén un coet de combustible sòlid. Això es fa per assegurar-se que el soldat no rebrà una flamarada del coet a la cara. El projectil no té aletes estabilitzadores, en el seu lloc utilitza una sèrie d'orificis laterals d'escapament de gasos que el estabilitzen durant el vol. Disposa de diversos tipus de projectils, el tradicional projectil HEAT que permet perforar 60 mm d'acer, un projectil que incorpora dos caps HEAT en tàndem per atacar vehicles protegits amb armadura reactiva sobre la seva armadura tradicional i dos models d'alt explosiu anti-búnquer i antipersona .

Actuals llançagranades
Els russos fabriquen actualment també armes sol ús com el RPG-26, que és gairebé una còpia del LAW occidental, i tenen altres reutilitzables i molt potents com el RPG-29 Vampire , amb projectil de dues ogives HEAT en tàndem i 900 mm de capacitat perforant, o els llançagranades-llançaflames RPO, però el seu major èxit segueix sent el RPG-7. A Espanya es fabrica el Instalaza C-90, que, entre altres països, s'ha exportat també a Itàlia i Malàisia.

Silenciador

Silenciador

Diverses armes de foc proveïdes de silenciadors.Un silenciador és un dispositiu, comunament de forma cilíndrica i de longitud i diàmetre variable, amb finalitat de reduir o eliminar sorolls forts.Funcionament Varis són les finalitats que es persegueix amb aquest dispositiu. Entre ells aquesta el d'operacions especials encobertes de cossos d'elit i grups tàctics on la discreció és vital. El xusma també ha adoptat aquests procediments amb foscos propòsits.En alguns països s'ha tornat obligatori l'ús de silenciadors en esdeveniments esportius de cacera per evitar la pol·lució de l'entorn per soroll. La història dels silenciadors data de l'època de les "armes modernes" del segle XIX. S'expliquencompten amb diverses patents dels models més diversos i mètodes de silenciamiento per a armes de foc, independentment de l'ús o calibre de cartutx de les mateixes.Tanmateix és Sir Hiram Pierci i el seu fill que van desenvolupar i van patentar el disseny més estès.Fonamentalment és un tub cilíndric amb tapes en ambdós extrems, en una de les quals es troba un maneguí roscat per acoblar-se a la boca del canógorja. Gairebé majoritàriament aquests silenciadors van ser projectats per al seu ús amb fusells.L'interior del cilindre (lada en argot militar) es troba dividit en diverses subseccions (cambres) per volanderes fent (depenent del model) de deflectors aerodinàmics de diferents perfils.Aquesta és la més simple de les accepcions del concepte del silenciador. El que es busca és contenir el més possible l'ona sonora produïda per la violenta inflamació i emissió de gasos produït per l'explosió.A cada cambra es queda una part d'aquesta emissió de gasos, que és la que provoca el fort so de la detonació.Es pot aclarir que s'ha de deixar de costat la creença popular, alimentada per les pel·lícules d'acció, on un petitíssim aditamento elimina en un 100% el so de la detonació de l'arma.La realitat és que existeixen diversos factors que afecten l'efectivitat d'un silenciador, i també són algunes les solucions proposades per aconseguir el millor resultat.Dins dels factors a considerar es troben:Tipus de missióTipus d'arma,Calibre de l'arma,Tipus de munició,Rang d'efectivitat, Mida dels components, Materials dels components, D'això majorment depèn el tipus de solució que s'aplicarà. Per raons òbvies no s'esmentaran solucions pràctiques ni fotos o diagrames.Tipus de missió

En la seva majoria, els franctiradors militars prefereixen fusells de repetició manual en calibre 7,62 mm i alguns en 5,56 mm ja que facilita el reabastament per ser calibres de llarg ús en les milícies de diversos països.Com la precisió compta (seguint el lema un tret, una baixa), no s'utilitzen silenciadors a boca obturada.Aquí és on Sir Hiram Pierci va subministrar la solució més efectiva: cambres múltiples. A aquesta solució se li ha agregat sistemes d'absorció tèrmic-acústica tals com a malla d'acer o coure, discs dels mateixos materials o llana metàl·lica.Aquest tipus de materials a part d'absorbir gran quantitat de calor, esmorteeixen l'ona expansiva.Aquest tipus de solució no requereix major modificació de l'arma més que la de l'acoblament del dispositiu.Un altre tipus de silenciador en ús és el que conté espirals trobades en la seva disposició en l'interior del cilindre. Les espirals generen turbulència anul·lant grandemente la força de l'ona inicial.Quan es pot sacrificar una mica la precisió s'obtura la boca del silenciador amb gomes o diafragmes elàstics. Fins i tot es pot obturar cada una de les cambrescàmeres amb diafragmes.L'inconvenient principal és que per molt elàstics que siguin aquests components, en entrar en contacte amb la bala la desestabilitzen i afecten dos factors fonamentals: precisió i abast, per això és que s'utilitzen per a operacions de rangs mitjos i curts. Per obvietat aquest tipus de treballfeina requereix un altre tipus d'arma.Per acabar amb l'expedient dels franctiradors, normalment les operacions s'executen en grans distàncies pel qual un silenciamiento sota és més que suficient.Tipus d'arma:Silenciadores existeixen per a virtualment qualsevol tipus d'armament, des de pistoles de baix calibre fins a per a peces d'artilleria (en desús) passant per metralladores, llançagranades i escopetes.Com es va veure a la secció de tipus de missió, això va de la mà amb l'arma a utilitzar i la tàctica a seguir. Tots aquests factors sempre estan fortament interrelacionats.Per a serveis d'espionatge i operacions encobertes es prefereixen les pistoles de baix calibre com a arma principal ofensiva (terme un golpunt contradictori). És cèlebre la Walther PPK calibre 7,65 x 17 de James Bond amb silenciador de la mateixa firma. D'aquí es desprèn que no és requisit l'arma de calibre més alt per a un millor treballfeina.De fet, els calibres petits són per se els més idonis per silenciar. El .22 Rimfire curt és fàcilment silenciable, així fins a arribar al .32 ACP.Aquí entra en joc un altre factor: La freqüència. Una arma produeix, depenent del calibre i del tipus de munició, una intensitat variable de soroll, però la freqüència del soroll és un altre assumpte. En l'esmentat calibre .22 Rimfire encara que els decibels generats són menors que en una .45 ACP la freqüència és més alta. Tanmateix això és fàcilment manejable.A partir del calibre .380 ACP i continuantseguint amb tota la família de 9 mm Parabellum, s'ha de començar a utilitzar solucions més dràstiques.Per al cas de la .45 ACP, es complica una mica més, tanmateix McNight Industries se les ha enginyat molt bé per apaivagar la HK Mk 23.Els fusells, com es va esmentar, per les seves característiques es manegen d'una manera relativament senzilla.Les escopetes poden emprar un silenciador sol sí s'utilitza únicament slugs (Cartutx Brennecke i similars). Els cartutxos de perdigons o postes destruirien irremeiablement el dispositiu, també podent ferir greument l'usuari.Els subfusells han estat objecte de silenciamiento per part de diversos fabricants, tals com les MAC silenciats de Gordon Ingram en calibres .380 ACP i .45 ACP.HK té la sèrie MP5 SD amb importants modificacions al canógorja i adopta una excel·lent solució al silenciador per no comprometre la precisió i estabilitat.Existeixen llançagranades Armbrust silenciats, però seria entrar en l'àrea d'Armes Silenciades, que en qüestions tàctiques no és el mateix que Armes amb SilenciadorTipus de munició:Es va comentar que qualsevol calibre és susceptible de silenciamiento però implica diferent aproximació per solucionar les seves peculiaritats específiques ja que per cada calibre existeixen variacions referents al seu acompliment (velocitat).En el que refereix als calibres militars per excel·lència es poden aconseguir diferents especificacions respecte a la velocitat de la bala. Les municions +P i +P+ no són recomanables per usar amb silenciador. De fet diversos fabricants no recomanen l'ús d'aquest tipus de munició ja que compromet la vida útil dels components de l'arma.Primer, perquè en ser més potents redueixen l'èxit del dispositiu, segon pel qual en el cas de silenciadors de diafragmes aquests es deterioren ràpidament.Es fabriquen, encara que restringits a ús militar, municions específiques de baixa velocitat en diferents calibres per ser usades amb silenciador.En el cas dels subfusells, el silenciador és efectiu al disprar en manera semiautomàtica i no en manera automàtica. A més, l'acumulació de dipòsits redueix la utilitat del dispositiu.En el cas d'escopetes hi ha un cartutx denominat Silentshot que és per si mateix un cartutx silenciat.Els cartutxos amb bala expansiva, explosiva, de fragmentació o incendiària mai no han de ser usats amb silenciador ja que podrien provocar danys al mateix i severes ferides a l'operador.Silenciadors segons els seus components Absorció tèrmica:Ja es va esmentar que s'utilitzen malles metàl·liques i discs del mateix material en acer o coure per la seva excel·lent conductivitat tèrmica, la qual cosa implica la reducció de la temperatura dels gasos de la detonació. També s'utilitza llana metàl·lica per esmorteir l'impacte inicial de la detonació tal com s'usa als silenciadors automotrius.Són la classe menys duradora de totes, per tal com es deterioren amb facilitat i acumulen els residus de la combustion incrustant-los a les malles metàl·liques, perdent Eficàcia gradualment en forma irreversible. Donen molt bon resultat en calibre .22LR i són de fabricació summament senzilla.Diafragmes:S'utilitzen per obturar la boca del silenciador i contenir els gasos en l'interior del mateix. Aquests han de ser canviats amb freqüència pel ràpid desgast a què són sotmesos pel frecfricció a alta velocitat i les altes temperatures a què són exposats.Espirals:S'expliquencompten amb espirals trobades que sotmeten a girs i turbulències en sentits contraris els gasos de la detonació anul·lant en certa mesura la seva velocitat i pressió.Cambres múltiples:El cilindre del silenciador se subdivideix en forma interna amb deflectors a diverses cambres en les quals es frenen parcialment els gasos de la detonació.

Dispositius mecànics:Alguns sistemes inclouen ressorts retenint altres subsistemes de tal manera que esmorteeixin el moviment dels gasos.D'altres inclouen turbines (Walter-Huebner) i altres dispositius interns que generalment s'encarreguen de crear turbulències que disminueixin la pressió interna.Mixtos Contienen dos o més de sistemes dels citatsesmentats anteriorment.Armes Silenciades Un arma silenciada és aquella que ha sofert severes modificacions o que va ser dissenyada des d'un principi per a tal finalitat. Sens dubte que compta amb un silenciador que pot ser desmuntable o ser part integral de l'arma (la qual cosa és poc pràctic).Entre les modificacions a què se sotmet una arma o es dissenya tal qual es troba el tub canó. A aquest se li practiquen diverses perforacions al llarg del mateix (depenent del dissenyador varien en nombre, angle, diàmetre i espaiament) el que ajuda la reducció de la velocitat de l'ogiva i promou l'escapadafuita de gasos cap a les cambres d'expansió del silenciador que cobreix aquesta part del tub canó .Aquestes armes també compten amb mecanismes que bloquegen el retrocés de la colissa o del forrellat per evitar fugues de gasos durant el procés de recàrrega de la recamés.Una altra de les seves peculiaritats és que compten, algunes, amb recobriments en l'àrea de la recamés per reduir el soroll del mecanisme que també és font important de soroll.En el cas dels revòlvers es dificulta molt un correcte silenciamiento ja que per la ranura entre el tambor i la part posterior del canó existeix una important fuga de gasos i per tant són una font de soroll.Només el revòlver Nagant comptava amb un mecanisme que impedia això, en conjunt amb un cartutx el disseny del qual facilitava la instal·lació i ús d'un silenciador.

F-16 Fighting falcon

El F-16 Fighting Falcon és un caça polivalent monomotor desenvolupat per la companyia nord-americana General Dynamics els anys 1970 per la Força Aèria dels Estats Units; va entrar en servei l'any 1978. Encara que originalment va ser dissenyat com caça lleuger d'acord amb les regles de vol visual diürnes, va ser evolucionant fins a convertir-se en un extraordinari caçabombarder tot temps. L'any 1993 el Fighting Falcon va canviar de fabricant, ja que aquest General Dynamics va vendre la seva empresa de producció d'aeronaus a la companyia Lockheedla que avui dia és Lockheed Martin després de la seva fusió en 1995 amb Martin Marietta.Encara que ja no es construeix per a la Força Aèria nord-americana, la producció encara segueix activa per a l'exportació. L'avió també ha estat construït sota llicència en altres països, com Bèlgica, els Països Baixos, Turquia i Corea del Sud.
El Fighting Falcon és un avió especialitzat en el combat proper que va introduir nombroses innovacions, entre les quals s'inclouen una cabina tipus bombolla sense armadura per a una millor visibilitat, la palanca de control lateral per a un millor control baix forces G elevades, i el seient reclinat per reduir l'efecte de les forces G en el pilot. Es tracta del primer avió de combat construït a propòsit per suportar girs de 9 G. La seva elevada relació empenyiment/pes li proporciona potència per fins i tot ascendir i accelerar verticalment, si és necessari. Per dur a terme les seves missions disposa d'un canó automàtic intern M61 Vulcan i fins a 11 suportis externs per muntar diversos tipus de míssilés, bombas, tancs de combustible suplementaris i pods (contenidors de aviònica, contramesures, etc.).

Un F-16C Fighting Falcon de la Força Aèria dels Estats Units.
El F-16 ha aconseguit un gran èxit al mercat d'exportació, havent estat seleccionat per servir en les forces aèries de vint-i-cinc països. Es va convertir al major programa d'aviació de combat de reacció d'occident, amb més de 4.400 avions construïts des que la seva producció fos iniciada en 1976. Ha participat en nombrosos conflictes, sobretot a la zona dels Balcans i en Orient Mitjà. Aquesta aeronau també es pot veure en dos grups d'acrobàcia aèria; el Thunderbirds d'Estats Units, des de 1983, i el Black Knights de Singapur, des de 2000. A pesar que el nom oficial del F-16 és Fighting Falcon (que en anglès significa «falcó lluitador» o «falcó de baralla»), també és molt conegut pel sobrenom "Viper" («escurçó»).
Està previst que el F-16 romangui en servei amb la Força Aèria dels Estats Units fins a l'any 2025. L'avió que ho substituirà és el Lockheed Martin F-35 Lightning II, l'entrada de la qual en servei està prevista per a l'any 2011 i que ho anirà reemplaçant gradualment.

AK-47

L'AK-47 és un fusell d'assalt soviètic dissenyat per Mikhaïl Kalàixnikov, combatent rus durant la Segona Guerra Mundial. Les sigles AK-47 corresponen a "Avtomat Kalàixnikov, model 1947". Al 1949 les Forces Armades de l'URSS el van adoptar com a arma principal de la infanteria, encara que no va ser fins 1954 quan va entrar en servei a gran escala. Posteriorment fou escollit per gran part dels estats de l'òrbita soviètica com a arma reglamentària per als seus exèrcits.
Característiques
El que fa peculiar aquest fusell d'assalt és el seu enginyós sistema de recàrrega de cartutxos, que utilitza la força dels gasos d'expulsió produïts pel tret per a facilitar la col·locació d'un nou cartutx a la recambra i expulsar el casquet ja utilitzat. En aquest sistema, el subministrament de força per al funcionament de l'arma es realitza mitjançant la presa d'una petita quantitat dels gasos impulsors de l'ànima, una vegada que la bala ha passat fins a la boca. Aquest gas es dirigeix fins a una presa, a través de la qual entra al tub de gas de l'arma; allí empeny un pistó, que està connectat al forrellat i al seu dispositiu de tancament. Primer obre el forrellat i l'empeny enrere; després, una molla recuperadora exerceix aquesta acció endavant per a repetir el cicle. Aixó fa que l'arma tingui un retrocés menor i, conseqüentment, que la fiabilitat del tret sigui major. El seu carregador corbat, que li confereix una major capacitat en un espai menor, és també signe distintiu d'aquest fusell d'assalt. Es tracta d'un dels primers fusells amb peces de plàstic (per exemple, l'empunyadura de baquelita), la qual cosa fa que sigui fàcilment reparable.

AK-47 Model II. L'AK-47 o Kalàixnikov és considerat per molts com un fusell de revolucionaris.
L'AK-47 és famós per la seva gran fiabilitat; suporta condicions atmosfèriques molt desfavorables, sense cap incident; s'ha demostrat que l'arma continua disparant tot i ser llançada al fang, submergida en aigua i atropellada por una camioneta. Alguns exemplars amb desenes d'anys de servei actiu no presenten cap problema. L'arma és molt segura i permet a un tirador mitjà arribar a un blanc humà a quatre-cents metres de distància.
Posteriorment van sorgir nous models, fins i tot una versió curta coneguda com a AKM, dissenyada per a les unitats de paracaigudistes i les tripulacions de vehicles blindats, dotada de culata plegable. Un dels canvis més notables tingué lloc a la dècada dels setanta, amb un recalibratge a un cartutx nou, que passà així del 7,62x39 al 5,45x39, l'equivalent al 5,56x45 OTAN (també anomenat .223 Remington, i utilitzat per molts altres fusells moderns, com els AR-15/M-16 nord-americans o els CETME L espanyols). Els models d'aquest calibre van passar a anomenar-se AK-74 (també en referència a l'any d'adopció, el 1974).
Actualment la fàbrica d'armes russa Ijmaix encara fabrica versions d'aquesta arma, tals com els AK-101, AK-102, AK-103, AK-74M, AKM... tant en calibre 5,56 mm com en 7,62 mm.
L'han fabricat molts estats, entre els quals la Xina, Corea, antics membres del Pacte de Varsòvia i fins i tot s'han trobat models fabricats per tribus de Pakistan. Tot i que segons la procedència de fabricació s'han incorporat certes variacions. Per exemple, la versió coreana és més llarga, la txecoslovaca més lleugera, etc. Tot plegat ha convertit l'AK-47 és una de les armes més sol·licitades per al combat irregular, sent la Guerra del Vietnam un dels moments àlgids de l'arma.

Informació extreta de la viquipedia.

Famas

The FAMAS (French: Fusil d'Assaut de la Manufacture d'Armes de Saint-Étienne or "Assault rifle of the Saint-Étienne weapon factory") is a bullpup-styled assault rifle designed and manufactured in France by MAS located in Saint-Étienne, which is now a member of the French government-owned Nexter group. It is the service rifle of the French military. The first French bullpup rifles were developed between 1946 and 1950 at the AME (Atelier Mécanique de Mulhouse) and MAS, testing rounds such as .30 US Carbine, 7.92x33mm Kurz, 7.65x38mm (Made by Cartoucherie de Valence) and some other intermediate calibers. Since France was engaged in the First Indochina War at the time, and was also the second-largest contributor to NATO, the budgets for new types of weapons were reduced and priority was given to the modernisation and production of existing service weapons. Nevertheless, approximately forty different prototypes were developed between 1952 and 1962, most of which were designed for the 7.62x51mm NATO round, however, the round was not found to be suitable for any bullpup designs, and consequently, none were adopted, and the ideas were set aside. MAS then began to manufacture under licence the H&K G3 and the H&K 33 in the 1960s and studies were reactivated to produce a weapon using the new .223/5.56mm round.
The FAMAS project began in 1967 under the direction of Paul Tellie and the first prototype was completed in 1971,with French military evaluation of the rifle beginning in 1972. When production problems delayed the general issue of the new rifles, and with the 1976 Battle of Kolwezi showing the immediate need for a more modern weapon, the French Army began searching for a temporary rifle to fill this need until the FAMAS came into full production. The H&K 33 was considered, and 1200 pieces were tested by Infantry, Marines, Mechanised and Airborne troops, but it was ultimately turned down in favour of the SIG SG 540, built under licence by Manurhin, until enough FAMAS rifles were produced to begin general issue. The French military finally accepted the rifle in 1978 as the standard French combat weapon.
After adoption, the FAMAS F1 replaced the aging MAS 49/56 rifle and MAT-49 submachine gun, and approximately 400,000 FAMAS F1 assault rifles were produced, with production now complete. The F1 was followed by the G1 that included several minor improvements such as redesigned grips, Magwell compatible with STANAG & FAMAS magazine and an enlarged trigger guard, but it remained conceptual and was never actually produced.

1Rubber buttpad
2Removable stock
3Cheek rest. Can be reversed for right or left-handed shooter.
4Mobile assembly and ejection port
5Pins
6Bipod
7Handguard
8Charging Handle
9Grenade launcher sight
10Grenade support
11Muzzle brake/22 mm rifle grenade launcher
12Barrel
13Fire control selector: Safety, single shot, automatic
14Trigger
15Magazine release
16Magazine
17Serial number
(right): 3-round burst or full automatic selector(left): Sling ring

armament de detruccio massiva

Armament nuclear i seguretat internacional Iran i Corea del Nord anuncien els seus avenços en la cursa de l'armamentisme nuclear, dos nous motius de preocupació per a la Pau Internacional. L'anunciada decisió de l'Iran de continuar desenvolupant tecnologia nuclear per a finalitats, segons afirma, estrictament pacífics, al costat de la notícia no confirmada que Corea del Nord té diverses bombes nuclears, ha donat lloc a dures advertències dels Estats Units, l'UE i l'OTAN (que són el mateix) a aquests països. Argüeixen que el desenvolupament d'armes nuclears amenaça la pau i la seguretat internacionals i que, per tal motiu, poden veure's obligats a prendre mesures, fins i tot armades. La tensió se centra a l'Iran, ja que Corea del Nord, amb suport de la Xina, es mou a un altre nivell, des de la seva posició de potència nuclear.La situació planteja qüestions de fons que els governs occidentals passen deliberadament per alt, aplicant un obscè doble arrasador i tapant les seves pròpies vergüenzas. Obvien, en primer terme, la nova realitat internacional imposada després de l'agressió i ocupació de l'Iraq pels Estats Units i una cohort de països còmplices. Aquest crim va destrossar l'ordre jurídic mundial i va fer evident que una nació mal armada pot ser atacada, envaïda i ocupada, trepitjant a Nacions Unides i contra una vasta majoria de països i pobles del món. Encara pitjor és que, dos anys després, una generalitat de governs doni suport política, militar i econòmica a l'agressor.Lliçons apreses a l'Iraq. L'abús sofert per l'Iraq ha deixat diversos ensenyaments. La primera és que l'Iraq va ser atacat perquè no tenia mitjans per defensar-se. Dit més clar, la guerra d'agressió es va donar perquè els agressors feien gust, amb certesa absoluta, que l'Iraq no posseïa armes de destrucció massiva i que, després de deu anys d'embargament i càstig econòmic, el seu armament era obsolet i el seu Exèrcit -fatigat i mal armat- oferiria escassa resistència. Ho va comprovar el món, en directe i a color, com si d'una sèrie d'Hollywood es tractés.El segon ensenyament és la nova vigència de la màxima romana "si vols la pau, prepara't per a la guerra". En la mira de Washington des de fa anys, l'Iran i Corea del Nord han enfortit enormement la seva capacitat militar i acceleren com poden el seu desenvolupament científic-tècnic, amb un doble objectiu. D'una part, dotar-se d'armes que puguin provocar terribles danys a un potencial agressor i, d'aquesta forma, impedir la fàcil conquesta del país. D'una altra, que el seu poder militar exerceixi un paper de dissuasió, obligant a reflexionar l'adversari per l'altíssim cost que tindria una agressió armada.L'altre punt que obliden esmentar són les ingents inversions que els Estats Units i altres potències nuclears vénen fent per construir noves armes atòmiques més sofisticades i devastadores. El 2004, el Congrés nord-americà va destinar 6.500 milions de dòlars a programes nuclears, quantitat que va duplicar l'aprovada el 1995. D'aquesta xifra, 15 milions estan destinats a desenvolupar un sistema de penetració del subsòl denominat robust nuclear earth penetrator (RNEP), per fer detonar una càrrega nuclear no major de 5 kilotones en objectius subterranis de països enemics. La RNEP és part d'un pla per construir les trucadescrides mini-nukes, mini-bombes nuclears, inferiors a 15 kilotones, dirigides a destruir els 1.400 objectius estratègics que Estats Units calcula que existeixen al món. Una bomba d'un kilotón, feta, explotar a 15 metres de profunditat, arrasaria tot en un quilòmetre al voltant i mataria gairebé tots els seus habitants, segons Physicians for Social Responsibility. Els sobrevivientes serien irradiats per milers de rems amb resultats fatals. Aquest tipus de bombes està pensada per a països com l'Iran i és absurd pretendre que aquest país no reaccioni.Les noves armes, a més de soscavar el Tractat de No Proliferació Nuclear (TNP), confirmen la política agressiva de Washington, aprovada al document sobre Estratègia Nacional, on s'estableix una "Doctrina de Dret Preferent" que autoritza l'ús preventiu d'armes nuclears contra presumptes enemics. Convé no oblidar que Estats Units és l'únic país que ha emprat armament nuclear i que, almenys en dues ocasions, va estudiar la possibilitat de fer-ho de nou, a Corea, el 1950 i contra Vietnam, en els anys 70.Seria aventurer i irresponsable defugir les legítimes preocupacions de seguretat que assisteixen a l'Iran i Corea del Nord, dos països amenaçats i que fan frontera amb uns altres dos grans Estats nuclears, Rússia i Xina, amb els quals tenen relacions privilegiades i estratègiques. Aniran és l'esperança energètica de la Xina i, amb Corea del Nord, una llimis davant del militarisme rampant d'Estat Units, davant del que ni Nacions Unides ni l'UE no poden donar garanties fiable. Estats Units té difícil atacar Corea del Nord, que suma al seu poder nuclear la protecció de la Xina. Aniran, en canvi, està menys segur i no pot negar-se-li el seu dret inalienable a la defensa i conservació. Que la Casa Blanca respecti l'Iran depèn, no de l'UE ni de l'ONU, sinó de la pròpia capacitat de defensa iraniana. L'Iraq va ser agredit per no posseir armes. Quant més feble militarment sigui Iran, major serà la temptació d'atacar-lo. Aniran i els Estats Units ho saben. Ho sabem tots.

Augusto Zamora R.

Font d'informació: http://www.attacmadrid.org/