armament de detruccio massiva

Armament nuclear i seguretat internacional Iran i Corea del Nord anuncien els seus avenços en la cursa de l'armamentisme nuclear, dos nous motius de preocupació per a la Pau Internacional. L'anunciada decisió de l'Iran de continuar desenvolupant tecnologia nuclear per a finalitats, segons afirma, estrictament pacífics, al costat de la notícia no confirmada que Corea del Nord té diverses bombes nuclears, ha donat lloc a dures advertències dels Estats Units, l'UE i l'OTAN (que són el mateix) a aquests països. Argüeixen que el desenvolupament d'armes nuclears amenaça la pau i la seguretat internacionals i que, per tal motiu, poden veure's obligats a prendre mesures, fins i tot armades. La tensió se centra a l'Iran, ja que Corea del Nord, amb suport de la Xina, es mou a un altre nivell, des de la seva posició de potència nuclear.La situació planteja qüestions de fons que els governs occidentals passen deliberadament per alt, aplicant un obscè doble arrasador i tapant les seves pròpies vergüenzas. Obvien, en primer terme, la nova realitat internacional imposada després de l'agressió i ocupació de l'Iraq pels Estats Units i una cohort de països còmplices. Aquest crim va destrossar l'ordre jurídic mundial i va fer evident que una nació mal armada pot ser atacada, envaïda i ocupada, trepitjant a Nacions Unides i contra una vasta majoria de països i pobles del món. Encara pitjor és que, dos anys després, una generalitat de governs doni suport política, militar i econòmica a l'agressor.Lliçons apreses a l'Iraq. L'abús sofert per l'Iraq ha deixat diversos ensenyaments. La primera és que l'Iraq va ser atacat perquè no tenia mitjans per defensar-se. Dit més clar, la guerra d'agressió es va donar perquè els agressors feien gust, amb certesa absoluta, que l'Iraq no posseïa armes de destrucció massiva i que, després de deu anys d'embargament i càstig econòmic, el seu armament era obsolet i el seu Exèrcit -fatigat i mal armat- oferiria escassa resistència. Ho va comprovar el món, en directe i a color, com si d'una sèrie d'Hollywood es tractés.El segon ensenyament és la nova vigència de la màxima romana "si vols la pau, prepara't per a la guerra". En la mira de Washington des de fa anys, l'Iran i Corea del Nord han enfortit enormement la seva capacitat militar i acceleren com poden el seu desenvolupament científic-tècnic, amb un doble objectiu. D'una part, dotar-se d'armes que puguin provocar terribles danys a un potencial agressor i, d'aquesta forma, impedir la fàcil conquesta del país. D'una altra, que el seu poder militar exerceixi un paper de dissuasió, obligant a reflexionar l'adversari per l'altíssim cost que tindria una agressió armada.L'altre punt que obliden esmentar són les ingents inversions que els Estats Units i altres potències nuclears vénen fent per construir noves armes atòmiques més sofisticades i devastadores. El 2004, el Congrés nord-americà va destinar 6.500 milions de dòlars a programes nuclears, quantitat que va duplicar l'aprovada el 1995. D'aquesta xifra, 15 milions estan destinats a desenvolupar un sistema de penetració del subsòl denominat robust nuclear earth penetrator (RNEP), per fer detonar una càrrega nuclear no major de 5 kilotones en objectius subterranis de països enemics. La RNEP és part d'un pla per construir les trucadescrides mini-nukes, mini-bombes nuclears, inferiors a 15 kilotones, dirigides a destruir els 1.400 objectius estratègics que Estats Units calcula que existeixen al món. Una bomba d'un kilotón, feta, explotar a 15 metres de profunditat, arrasaria tot en un quilòmetre al voltant i mataria gairebé tots els seus habitants, segons Physicians for Social Responsibility. Els sobrevivientes serien irradiats per milers de rems amb resultats fatals. Aquest tipus de bombes està pensada per a països com l'Iran i és absurd pretendre que aquest país no reaccioni.Les noves armes, a més de soscavar el Tractat de No Proliferació Nuclear (TNP), confirmen la política agressiva de Washington, aprovada al document sobre Estratègia Nacional, on s'estableix una "Doctrina de Dret Preferent" que autoritza l'ús preventiu d'armes nuclears contra presumptes enemics. Convé no oblidar que Estats Units és l'únic país que ha emprat armament nuclear i que, almenys en dues ocasions, va estudiar la possibilitat de fer-ho de nou, a Corea, el 1950 i contra Vietnam, en els anys 70.Seria aventurer i irresponsable defugir les legítimes preocupacions de seguretat que assisteixen a l'Iran i Corea del Nord, dos països amenaçats i que fan frontera amb uns altres dos grans Estats nuclears, Rússia i Xina, amb els quals tenen relacions privilegiades i estratègiques. Aniran és l'esperança energètica de la Xina i, amb Corea del Nord, una llimis davant del militarisme rampant d'Estat Units, davant del que ni Nacions Unides ni l'UE no poden donar garanties fiable. Estats Units té difícil atacar Corea del Nord, que suma al seu poder nuclear la protecció de la Xina. Aniran, en canvi, està menys segur i no pot negar-se-li el seu dret inalienable a la defensa i conservació. Que la Casa Blanca respecti l'Iran depèn, no de l'UE ni de l'ONU, sinó de la pròpia capacitat de defensa iraniana. L'Iraq va ser agredit per no posseir armes. Quant més feble militarment sigui Iran, major serà la temptació d'atacar-lo. Aniran i els Estats Units ho saben. Ho sabem tots.

Augusto Zamora R.

Font d'informació: http://www.attacmadrid.org/